Transparència i reputació com a paradigma de  la Universitat del Segle XXI

Transparència i reputació com a paradigma de la Universitat del Segle XXI

“Es triguen 20 anys a construir una reputació, i només 5 minuts en arruïnar-la. Si ho penses faràs les coses d’una altra manera”. Aquesta cita de Warren Buffet és avui de màxima actualitat.

El procés de construcció de la reputació d´una institució docent és llarg i feixuc. No obstant, com s´ha posat de manifest els darrers dies, el prestigi i la credibilitat d´una universitat és poden veure greument afectats d´un dia per l´altre per una crisi reputacional mal gestionada.

La transparència impregna el debat públic i hem de ser capaços d’abordar-la, no com una obligació o una finalitat en sí mateixa, sinó com un procés continu i dinàmic, una nova manera de fer i de gestionar.

Cada cop amb més intensitat, les empreses, les institucions i les persones s’esforcen en cuidar la seva reputació conscients que, en un entorn global, caracteritzat per una demanda creixent de transparència, d’ètica i de responsabilitat social per part dels stakeholders (grups d’interès), la gestió de la reputació i del risc reputacional s’ha convertit en una de les grans oportunitats de creació i protecció de valor i en un paradigma de la gestió del Segle XXI.

Les universitats, són institucions socials i educatives essencials en la nostra societat, en la mesura que formen a les persones, generen valors i transfereixen coneixement. Com apunta en un comunicat, el rectorat de la Universitat de Barcelona, un cas de «mala praxi» no pot generar recel sobre la reputació de les institucions d’educació superior, ni pot afectar la credibilitat i la honorabilitat del sistema universitari.

En un món competitiu i global, les universitats competeixen per atraure els millors professors, els millors alumnes i el màxim finançament per a projectes d’investigació. En aquesta lluita per atraure i fidelitzar els millors recursos, sovint escassos, influeix molt la reputació de la universitat. Per tant, podem dir que la gestió de la transparència i de la reputació a la universitat hauria de ser una qüestió estratègica que requereix de la dotació dels mitjans adients.

La Universitat té, a més, un compromís, no només amb la comunitat acadèmica, sinó, també, amb la societat i el desenvolupament del país, compromís que s’ha de concretar en un esforç constant per a millorar la qualitat dels seus serveis, la confiança i la credibilitat. La transparència és una eina que visibilitza aquesta voluntat i aquesta actitud, juntament amb una gestió acurada de la reputació.

En definitiva, reputació i transparència constitueixen un binomi inseparable en la societat del segle XXI. La gestió d´ aquests intangibles, enforteix la institució i permet prevenir i solventar les crisis reputacionals.

Nous projectes

Nous projectes

M’agradaria compartir un nou projecte amb el que estic treballant, des de fa poc més de dos anys i que m’apassiona. Etica i Transparència Corporativa.  Estem en un nou cicle econòmic, el de l’economia de la reputació i dels intangibles. El pes dels intangibles en el valor total de les organitzacions és cada cop més rellevant. Les decisions d’inversions, de recerca de treball, de consum de productes, depenen, en gran mesura, del grau d’admiració, de respecte i de confiança que inspiren les empreses, les institucions, les organitzacions, les ciutats o els països. Estic convençuda que l’Ètica, la Transparència i la Reputació són un nou driver en la gestió del segle XXI.

 

Avui és el dia

Avui és el dia

Fa gairebé dos anys que no escric aquí però he pensat que avui era un bon dia per reiniciar l’activitat. Us deixo les meves reflexions sobre el #DiaDones18.

Cada 8 de març de març celebrem el Dia Internacional de les Dones o Dia de la Dona Treballadora.

La primera celebració va tenir lloc el 19 de març de 1911 a AlemanyaÀustriaDinamarca i Suïssa, i des de llavors s’hi han sumat nombrosos  països per tal de commemorar la lluita de les dones per conquerir els mateixos drets polítics, socials i laborals que els homes.

Però tot i haver transcorregut més d’un segle de les primeres reivindicacions i  d’haver avançat força pel que fa a la igualtat home i dona davant la llei, hem pogut constatar que és més fàcil canviar lleis que canviar mentalitats, perquè si bé la desigualtat legal pràcticament no existeix, persisteix i resisteix la desigualtat real.

Moltes són les veus que han definit  el segle XXI com el segle de les dones, tot i això molts dels darrers  esdeveniments ens situen més aviat al segle XIX, el que ens duu a la reflexió que molts dels entrebancs que impossibiliten una veritable igualtat arrelen en una tossuda i reiterada mímesi de comportaments ancestrals que es resisteixen al canvi. Trobaríem nombrosos exemples, L’escriptor Octavio Salazar deia fa poc en un article publicat a eldiario.es: “Els homes estem en una gàbia de masculinitat competitiva, violenta i dominadora i, si surts d’aquest esquema, la societat et penalitza”. I té raó pel que fa als homes, però jo afegiria que les dones també estem en una gàbia de feminitat limitadora, que moltes vegades alimentem nosaltres mateixes. Quan, per exemple, la Ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat és mostra incapaç de reconèixer que cal encara avançar i força en diversos camps pel que fa a polítiques d’igualtat, i es limita a lloar les grans conquestes del seu partit, es converteix en un clar exemple de dona limitadora.

Quan era Vicepresidenta em preguntaven moltes vegades com podia conciliar política i família i jo responia que tan malament com ho conciliava el President, però a ell no li ho preguntaven mai. Quantes dones s’autolimiten per por al judici d’una societat que encara considera, tot i haver avançat molt, que la cura dels infants i de la gent gran és una tasca reservada al sexe femení? Quants homes demanen el permís de paternitat tot i poder-ho fer? I quantes dones per una mateixa feina cobren molt menys que els homes? Observem també la publicitat a la televisió, escoltem els programes de ràdio o analitzem algunes sèries televisives, incorporen rols poc igualitaris i brometes sexistes que no contribueixen, ans al contrari, a aquest necessari canvi de mentalitats.

Actituds com l’organització d’una gala per part del “Club dels Presidents”, una organització benèfica londinenca amb més de trenta anys d’història, on només hi puguin assistir homes,  on les hostesses es contractin en funció de les seves mides, i on se’ls exigeixi una manera de vestir que no costar imaginar, no contribueixen al canvi de mentalitats; tot al contrari  reforcen la imatge de la dona com a objecte sexual, mereixedora de menys consideració que els homes.

És cert que alguns dels últims esdeveniments han provocat un creixent debat global sobre el tractament de la dona en diferents sectors de la societat,  des del cinema fins a la política…. Però per molts debats i manifestacions públiques, res canviarà si no sacsegem els fonaments d’una societat que proclama la igualtat i rebutja el sexisme, però que alhora l’empara d’una causa benèfica,  es presta a assistir a una trobada on es discrimina a la meitat de la població i s’utilitza, sí, utilitza, la dona com un trofeu. És aquesta la societat igualitària del segle XXI?

El debat sobre la utilització de la dona com a objecte ens situa encara en una societat patriarcal i mal entesa.

El moviment MeToo, organitzat per denunciar casos d’assetjament sexual ha fet aflorar una incòmoda veritat, però ho hem descobert ara? I tots aquests discursos de denuncia, tuits, articles, etc. serviran d’alguna cosa o d’aquí a un temps les dones tornaran a patir en silenci situacions similars?

L’abús, l’assetjament, la coacció, la discriminació…  existeixen al cinema, al món laboral, a la política. Ser capaç de denunciar-ho i fer-ho públicament és un acte de valentia i dignitat i, sobretot, és una manera de situar el debat on correspon.  El camí de la igualtat, és un camí inacabat que requereix un veritable canvi de mentalitats al qual estem cridats en peu d’igualtat homes i dones, només així ho aconseguirem.

2.344.828 de gràcies

Benvolguts, benvolgudes

Comparteixo amb tots vosaltres les imatges de l’acte de presa de possessió dels nous membres de Govern que va servir per donar el relleu al capdavant de la vicepresidència i del Departament de Governació i Relacions Institucionals a les honorables Neus Munté i Meritxell Borràs, respectivament.

Moltes gràcies a tots i a totes. Ha estat un honor immens servir el meu país.

RelleuGovern

Col·laboració publicoprivada: un instrument de servei públic

ARTICLE PUBLICAT A EL PERIÓDICO DE CATALUNYA (17/06/2015)

CCP

img1